Castell de Tamarit

El Castell de Tamarit

El castell de Tamarit, d'estil romànic, està situat sobre un promontori a la vora del mar Mediterrani en el terme municipal de Tarragona (Espanya). Està envoltat de l'antic nucli medieval de Tamarit, que formava un petit llogaret al voltant del castell del qual queda molt poc. La muralla s'obria per quatre portes, de les quals es conserven dues, la de la Mora i la de la Cruz.

La construcció del castell data del segle XI i pertanyia al comtat de Barcelona i va ser transferit a la Casa de Claramunt, senyors del Castell de Claramunt que van mantenir aquesta senyoria fins al segle XIII.

 Els senyors de Claramunt, concretament Bernat Amat de Claramunt, va ser el primer Vescomtat de Tarragona / vescomte de Tarragona, senyor de Tamarit (qual va reconquerir), Ullastret, Altafulla i de la Riera de Gaia. Tots quests  títols i senyorius van ser atorgats per Ramon Berenguer I, comte de Barcelona. 2

Al segle XIV, època en què es va construir la muralla, el Castell va passar a mans de l'arquebisbat de Tarragona, que el va conservar fins al segle XIX, encara que al segle XVII va haver de compartir el senyoriu amb la família Montserrat, quan en 1681 Carles II concedeix a Francisco de Montserrat el títol de primer marquès de Tamarit. Va ser governador de Tarragona, senyor de Montoliu i de la baronia d'Altafulla. En aquesta època es va reconstruir la muralla i es va construir la torre principal, aconseguint l'estructura actual. 

El 1916, l'arquebisbe de Tarragona va vendre el lloc al magnat nord-americà Charles Deering, que va fer una restauració de tipus romàntic a càrrec de Ramon Casas i Joan Ruiz. Es conserven elements romànics i gòtics. El 1992, els Deering (que posseeixen un museu a Miami) van vendre la propietat a la catalana Societat Immobiliària Betren, SA

Durant la Guerra Civil, una dotació de la FAI va pretendre cremar l'església i el seu esplèndid retaule barroc, però algú els va alertar que el propietari era el nord-americà Charles Deering, mecenes de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, a més de fundador en 1910 del Museu Maricel , a Sitges. Amb això, la brigada anarquista va desistir de la seva incendiari propòsit.

El castell es troba a la conca del Gaià, on durant la reconquesta es va aixecar una quarantena de fortificacions i castells (el més antic el de Santa Coloma de Queralt, del segle X). El de Tamarit tenia per funció defensar la costa de pirates berberiscos i otomans. Al segle XIV, els seus propietaris van elevar la muralla que envolta la fortificació i l'antiga vila. Dins del recinte emmurallat es va conservar una torre de defensa del segle XVI i va quedar l'Església de Santa Maria - una obra romànica del segle XII amb el campanar d'espadanya. A més de l'església i la seva notable retaule, el castell conserva una important col•lecció de mobles antics. La Societat Immobiliària Betren l'utilitza per a concerts i casaments.

LA LLEGENDA DEL TRESOR CORSARI DE TAMARIT:

Es diu que durant un dels atacs dels pirates o dels corsaris dels segles XV-XVII el Castell va ser ocupat pels invasors. Però al veure al port de Tamarit el desembarcament de mariners catalans ells es van afanyar a abandonar la fortalesa i fugint van amagar una bona  part del seu ric botí que no podien emportar-se. Els pirates van deixar un cofre amb les seves joies en un dels passadissos secrets del castell, o en el seu jardí, o al bosc que l'envolta ... , esperant que podrien tornar per a recuperar-lo en un moment més oportú. No obstant això els seus atacs posteriors van fracassar i els corsaris es van veure obligats a marxar, encara que més tard tornaven diverses vegades, sense aconseguir apoderar-se del castell: els veïns de la vila de Tamarit i una guarnició reforçada el defensaven.

Llavors els pirates van intentar tornar al castell "de mode pacífic i astut", disfressats de comerciants i monjos, però eren reconeguts i capturats. Durant els seus interrogatoris es revelo la història del tresor amagat, però cap d'ells podia indicar el lloc precís. Doncs ells juraven que aquell corsari que coneixia totes les dades exactes ha aconseguit escapar. I encara no e sap si ell al final va poder recuperar les seves joies, o aquest cofre del corsari va ser trobat pels seus còmplices, pels seus descendents o pels habitants del castell, o si encara queda amagat al mateix lloc secret ...

LA TRONA DE TAMARIT

Ben conegut sobretot a terres mallorquines i valencianes, Sant Vicent Ferrer també va visitar les terres tarragonines en un dels seus viatges. El predicador va fer un dels seus famosos sermons dalt d’una trona a la localitat de Tamarit, que en aquella època era una plaça forta i important. Fins i tot s’havia arribat a dir que, si un dia el Sant Pare hagués d’abandonar Roma, aniria a viure a Tamarit.

La qüestió és que Sant Vicent Ferrer va escampar les seves paraules sobre la pau i l’amor al proïsme des d’aquella trona, envoltat per una munió impressionant de gent, que el podia escoltar des de qualsevol punt d’aquell antic terme. La tradició diu que des d’aquell dia ningú més no va poder predicar des d’aquella trona, i ni tan sols pujar-hi, sense quedar-se cec. Molts ho van provar amb animalons (gossos i gats) i aquelles pobres bèsties sempre baixaven de la trona havent perdut la vista.

Aquella trona es va traslladar, segles més tard, al Museu Diocesà de Tarragona. Abans que això passés, però, va tenir lloc un altre episodi singular. Un dilluns de Pasqua, un grup de seminaristes tarragonins van anar a Tamarit a menjar la mona, seguint la tradició. Alliberats de les tensions i els deures del Seminari, un d’aquells joves va voler pujar a la trona. Els seus companys, esglaiats, li van pregar que no ho fes, però ell no se’ls va escoltar i s’hi va enfilar d’una revolada.

Al pòrtic de l’església, a tocar del lloc on hi havia la trona, un grup de xiquets s’entretenien encenent petards i coets. Just quan el jove seminarista baixava de la trona, sense saber ben bé com, un d’aquells petards li va anar a petar als ulls i el va deixar cec, entre crits de dolor per les cremades. Mai hagués pujat en aquella trona...

PLAÇA DE LES COLS I CARRER MERCERIA 

La coneguda com a Plaça de les Cols es troba situada al peu de les escales de la Catedral de Tarragona. Anomenada antigament "Plaça de la Quartera", era el lloc on es feia el mercat del blat, verdures i d’aviram. Es pot dir que, durant molts segles, fou el veritable cor de la ciutat per la seva situació al peu de les escales de la Catedral i al començament dels carrers Major i Merceria. La documentació esmenta que tenia una galeria coberta similar a la que s'ha conservat al carrer Merceria i que durant el segle XVI es realitzaren reformes per a la major comoditat de venedors i clients.

És un paratge cèlebre a tots els itineraris fets a la ciutat, així com a totes les manifestacions de caràcter folklòric o religiós. No podem oblidar, que la Plaça de les Cols és un dels punts més importants del món casteller. Avui en dia la Plaça té el nom de Santiago Rusiñol desde desembre de 2013.

Seguin el recorregut, després de la plaça de les Cols, arribem al carrer Merceries, un dels indrets més característics de la Part Alta tarragonina i sens dubte una de les millor conservades del barri medieval, l'estructura porticada la qual es manté en perfecte estat, albergant avui nombroses tendes amb un encant especial. 

El seu passat comercial ve des del segle XIV ja que en les seves porxades es va celebrar durant anys un dels mercats de verdures de la ciutat. Per damunt dels vestigis de la Plaça de Representació, el tram del carrer Merceria més proper al Pla de la Seu (des de les escales de la Catedral fins la baixada del Patriarca), té una illa de cases bastides sobre unes voltes (arcs) gòtiques (menys el l’últim) que formen un espai porxat.

Es van construir sobre vuit pilars atalussats amb pedra del país, que sostenen els arcs longitudinals i transversals apuntats, sota l’entramat de les bigues de fusta, base dels pisos superiors. Malgrat que només es conserva una línia de porticat, se'n bastiren dos. 

El carrer es denomina així des del s. XIII, en fer referència al gremi dels mercers o comerciants de teles. Documentat des del 1189 i fins al s. XIX, aquest espai i els seus voltants (en part desapareguts) acollien el mercat diari de queviures i d’altres articles, ja que els permetia aixoplugar-se de les inclemències del temps.

Als locals que s'obren al corredor porticat es conserven les restes d'una de les voltes romanes de l'antiga plaça de representació del fòrum provincial de Tàrraco. En l'actualitat, tots els diumenges l'espai porticat és ocupat per un mercat d'antiguitats. El carrer porta el mateix nom des de l'època més remota, tret dels canvis promoguts al segle XIX quan se'l va anomenar "carrer de les Corts", a sigut conegut també com carrer de les Voltes o Voltes de la Plaça. 

Elements perduts: Part del porticat del carrer Merceria que arrivaba fins el carrer Santa Anna i el porticat de la Plaça Rusiñol (Plaça de les Cols). 

  

                                                                                             

LA CASA DEL DEGÀ

Casa del degà o casa quintana

Durant el s. XVI fou la casa del Degà de la Seu la màxima autoritat del Capítol Catedralici. L’any 1830, amb desamortització de Mendizábal, va passar a mans privades. Fou la seu de LES QUATRE BARRES durant el períodes 1899-1903 revista pionera en català a la demarcació. Va ser transformada en edifici de vivendes al començament del s. XX. Actualment és la seu del Col•legi d'Enginyers Industrials de Tarragona.

    

ESTRUCTURA ARQUITECTÒNICA L’edifici consta de dues plantes d’alçada i planta baixa construït amb pedra. Com a elements de suport trobem columnes toscanes, finestres, escales i portalades. A l’habitatge s’accedeix per un pati interior amb escala. Del pany de paret més modern cal destacar els esgrafiats restaurats.

 A l’espai interior hi ha diversos arcs ogivals i finestres medievals. Té bona il•luminació ja que compta amb molts balcons i finestres pels quals pot entrar la llum solar. 

 A la façana principal es conserven les rèpliques de dues inscripcions jueves procedents de l'antic fossar i dues més de romanes reutilitzades. Els originals es conserven en el vestíbul de l'actual edifici.

El Castell del Rei

EL CASTELL DEL REI


El castell del Rei va ser construit en el primer moment de la repoblació cristiana aprofitant una antiga torre romana i fou la residencia de la familia normanda a la ciutat fins el 1171,en que passà a mans del rei de la corona d’Aragó.El castell patí profundes reformes en temps de Jaume II i de Pree III.Perviuen la façana meridional amb diversos finestrals del segle XIV,alguns murs i arcades a l’interior,merlets i especialment a la sala gótica del pis superior,amb arcs de mig punt que sostenen la coberta plana de fusta.
El castell fou parcialment destruit per les tropes franceses al 1813.

 Tot i el llarg abandó de la ciutat, Tarragona conservà supèrbies restes romanes, que foren reutilitzades en l’època medieval. Així, una antiga caixa d’escales es va adaptar com a torre de defensa al s. XII, per passar amb Jaume II (cap al 1300) a formar part del nou palau al voltant d’un pati, renovat més endavant pel rei, Pere II el Cerimoniós. Fou a finals del mateix segle, quan el castell reial serveix a l’ ensems de torre de guaita i de far, contra les embarcacions dels pirates moros i de presó. Aquest edifici representà el poder reial al territori, enfront de la forta influència arquebisbal. A partir del s. XVI, es convertí en caserna i dipòsit de material bèl·lic. 

PANORAMICA NOCTURNA DEL CASTELL

INTERIOR DEL CASTELL

CAPILLA DE SAN PABLO

Apóstol San Pablo

Nació hacia el año 1, en la ciudad de Tarso, procedente de una familia judía. Es decir, unos años más joven que Jesús. En la ciudad de Tarso, en el sureste de la actual Turquía, entonces una provincia más del gran Imperio Romano. De una familia judía que, como tantas otras, vivía fuera de Palestina (había entonces más judíos dispersos, en la diáspora, que en su patria Israel).

Pablo era su nombre romano, como judío tenía el de Saulo o Saúl. Era un hombre de ciudad, con un cierto nivel cultural, impregnado por la cultura helenista y profundamente judío por origen familiar y por convicción religiosa. Su familia tenía probablemente la categoría política de ser “ciudadanos romanos” (lo que concedía algunos privilegios) pero que de hecho se ganaban la vida como artesanos, tejiendo tiendas.

Junto a sus cartas, tenemos lo que sobre Pablo nos dice extensamente el libro de los Hechos de los apóstoles, atribuido a San Lucas (como una segunda parte de su evangelio). Desde nuestra perspectiva, es como una «historia» de Paz.

Pablo con arrojo y libertad tradujo y formuló lo que significaba la fe en Jesucristo, y gracias a él se difundió entre los hombres y mujeres de la cultura urbana, griega, de las ciudades del Mediterráneo oriental la vivencia de Jesucristo resucitado. Pablo no conoció nunca a Jesús, pero fue el máximo predicador. Fue el que más se dio cuenta y llevó a las últimas consecuencias que la Buena Noticia de Jesús no podía quedar recluida en los moldes religiosos y culturales del pueblo judío sino que debía ser anunciada con libertad y de manera comprensible a todas las gentes, por eso Pablo es llamado «el apóstol de los gentiles», es decir, los no judíos.

 Tradición de la venida de San Pablo

A partir de la Carta a los Romanos 15, 24 y 28, nace una tradición atendible según la cual San Pablo visitó Hispania. La misma tradición relaciona esta visita con Tarragona. Tarraco era, entonces, capital de la Hispania Citerior. Popularmente se relaciona esta venida con una piedra situada en el fundamento y al lado de la capilla de San Pablo desde donde el Apóstol habría predicado.

La Capilla de San Pablo

La capilla de San Pablo recuerda la antigua tradición medieval de la venida del apóstol de los gentiles en la ciudad de Tarraco. La piedra sobre la que, durante el siglo XIII, se construyó evoca también la firmeza de Cristo, la roca sobre la que se edifica nuestra fe. La Iglesia que peregrina en Tarragona se fundamenta en la predicación apostólica y arraiga en el testimonio martirial de San Fructuoso, obispo, y san Augurio y san Eulogio, diáconos.

La Capilla de San Pablo: Historia y arte

 La capilla de San Pablo fue construida durante las primeras décadas del siglo XIII, en la misma época en la que tenía lugar el traslado del culto entre la antigua catedral y la nueva, durante los pontificados de Ramón de Castelltersol y Espárrago de la Barca. Los herederos del pavorde, Ferrer Iris, primer obispo de Valencia, que yendo al concilio provincial fue capturado y asesinado por los sarracenos el 30 de abril de 1233, fundaron una comensal bajo la advocación de San Pablo, estableciendo como obligación del presbítero que la obtuviera cantar las horas canónicas con los canónigos enfermos y celebrar la eucaristía. Así, pues, la capilla se convirtió en el oratorio de la enfermería canonical.

Se trata de un edificio de transición del románico al gótico que guarda grandes semejanzas con la capilla de Santa Tecla la vieja y algunos sectores de la catedral. De planta rectangular con puerta adintelada, óculo y espadaña. El interior muestra arcos góticos y los ventanales laterales.

La trama urbana

Parece que la iglesia de San Pablo fue construida al lado de la casa del canónigo enfermero de la catedral de Tarragona. Una fotografía de finales del siglo XIX así lo demuestra. Antes de la construcción del nuevo Seminario sólo se podía contemplar su fachada, ya que las dos casas que tenía adosadas ocultaban las partes restantes. Por otra parte, una puerta tapiada en el lado derecho, cerca de la cabecera, nos recuerda la existencia de una antigua sacristía, aunque no sabemos si esta dependencia se encontraba ubicada dentro de la casa del canónigo enfermero.

La capilla de San Pablo: construcción del «nuevo seminario»

Alrededor de la capilla en época medieval y moderna se levantó un barrio que con sus calles y edificios se derrumbó para dejar paso al Seminario a finales de siglo XIX.

Para salvaguardar la capilla en 1880 cuando se concretó el proyecto de construcción del seminario entre el palacio arzobispal y la iglesia de la Enseñanza, la Comisión de Monumentos de Tarragona pidió que se respetaran las iglesias de San Pablo y Santa Tecla la Vieja.

A partir de 1882 tuvo lugar el derribo de casas para construir el seminario y en 1883 cuando el Ayuntamiento aprobó la construcción del nuevo edificio aún no se contemplaba la conservación de la capilla de San Pablo. Finalmente el proyecto se reformuló y se logró integrar de una manera magistral la capilla en uno de los claustros del nuevo edificio. Las obras acabaron en 1887 y el 23 de junio de 1888 se inauguraba el nuevo seminario con la capilla enmarcada por una nueva arquitectura.

ANTIC AJUNTAMENT DE TARRAGONA

L’edifici de l'Antic Ajuntament és una casa senyorial que consta de planta baixa i dos pisos d’alçada. Conserva estructures i elements d’origen medieval, datats al segle XIV, a la planta baixa. L’edifici va ser modificat al llarg dels segles XVI i XVII, i d’aquesta època es conserva bona part de l’estructura, com el pati central, el calabós, la galeria renaixentista, els elements de pedra i el teginat de fusta de la planta noble.

Des de finals dels segle XV va ser la seu del Consell Municipal i posteriorment de l’Ajuntament fins a l’any 1852, que es va traslladar a l’antic convent de Sant Domènec a la plaça de la Font. L’edifici, un cop va perdre la utilitat administrativa, va ser la seu de l’Escola de Dibuix, de l’Escola Normal de Mestres, de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense i del Conservatori Professional de Música des de 1950 fins al seu trasllat a la Casa Montoliu l’any 1983.

A la dècada dels vuitanta es va procedir a una profunda restauració i l’any 1985 s’inaugurava l’edifici remodelat amb la Biblioteca Hemeroteca Municipal a la segona planta, a les antigues golfes. Les sales nobles de la primera planta es van dedicar a exposicions. Actualment l’edifici, desprès del trasllat de la Biblioteca Hemeroteca Municipal al M2 de la Tabacalera, l’estiu de 2013, és la seu de l'Escola de Lletres de Tarragona i continua, també, com a sala d’exposicions i com a seu del Patronat Municipal de Turisme, que, a la planta baixa, hi té l’oficina d’atenció al públic.


D’Ajuntament a Antic Ajuntament

Hi passem per davant un munt de vegades. Durant molts anys vam anar-hi a veure diferents exposicions. Fins i tot, és una de les primeres aturades dels turistes, que s’hi atansen per recollir un plànol o per demanar informació.L’edifici de l’Antic Ajuntament de Tarragona, al capdamunt del carrer Major, és una referència de la ciutat, però també és un gran desconegut. Quant temps va ser Ajuntament de la ciutat? Què va passar després? El Consell Municipal va situar-se a l’Antic Ajuntament des de mitjan segle XVI fins a l’any 1852, quan es va traslladar a l’antic convent de Sant Domènech de la plaça de la Font aprofitant la desamortització de Mendizábal. D’aquell segle XVI es conserva un impressionant enteixinat en el sostre del primer pis, a l’espai habitualment reservat per a les exposicions, i un escut de la ciutat de l’any 1590, que es reprodueix en diferents finestres de l’immoble.

Com a antiga casa consistorial, l’edifici contenia tres petits calabossos, ubicats a la planta baixa de l’edifici. Actualment hom pot visitar un d’ells, just al costat del punt d’informació de Tarragona Turisme, i prendre consciència de la humitat i les petites dimensions de l’espai. De fet, un informe mèdic de l’any 1817 en desaconsellava l’ús per la manca d’higiene: “Las Casas tituladas del Moro, Reja y Cisterna son estancias que hacen oprobio a la humanidad. La estrechez de sus capacidades, la falta absoluta de ventilación, su obscuridad, la temperatura alta de 26 grados que señala el termómetro de reamur (33º C) puesto en ellas, y el gas putrido de la letrina inmediata que continuamente infecta sus respectivas atmósferas son otras tantas causas capaces de acabar con la vida del hombre más vigoroso, y fomentar calentura malignas que pueden hacerse contagiosas y sembrar la desolación en esta Ciudad…”.

Als baixos de l’edifici, en els espais que fins fa poc havia ocupat la Llibreria de la Generalitat, s’hi ubicava la Taula de Canvi, una mena de banc municipal.La façana es va renovar a principis del segle XIX, just després de la Guerra del Francès, quan va adquirir l’aspecte actual. Un cop traslladat l’Ajuntament, l’edifici és ocupat durant més de cent anys per diferents entitats de la ciutat, com l’Escola de Dibuix i Nàutica, l’Escola Normal de Mestres, la Reial Societat Arqueològica i, en l’última etapa, pel Conservatori de Música. No va ser fins a principis dels anys vuitanta que l’edifici es va remodelar completament per permetre la inauguració de les dependències municipals l’any 1985. Des d’aleshores l’edifici és la seu del Patronat Municipal de Turisme.

FONTS:

https://www.tarragona.cat/patrimoni/espais-historics/antic-ajuntament

http://tblog.tarragona.cat/dajuntament-a-antic-ajuntament/2251

CATEDRAL DE TARRAGONA

La Catedral fou construïda on hi hauria hagut en època romana el temple dedicat a l’emperador August (69aC- 19 aC). Amb el pas del temps, al 475 dC Tarragona fou ocupada pels visigots i es quan es va donar al inici de la seva construcció, la qual fou paralitzada amb les incursions islàmiques al 711 dC, i fins a finals del segle XI, la ciutat fou abandonada.

Tornà a ser repoblada i es va instaurar una altra vegada el arquebisbe i aprofitant les antigues estructures romanes, on van edificar una fortalesa per defensar-se dels atacs musulmans. Però no fou fins a finals del segle XII que s'inicià l'actual catedral com la coneixem actualment, la construcció es començà per la capçalera, la sagristia i el refetor dels canonges, tots ells amb estil romànic. A partir del 1195 la construcció passa a ser gòtica en les tres naus i el creuer, i no és fins el 1375 que no es finalitza la portalada i això comportarà el final de la construcció de la catedral. La catedral té una planta basilical, amb tres naus i els seus corresponents absis i transsepte. La capçalera de la catedral té estil romànic, amb arcs de mig punt en canvi en el creuer evoluciona amb les tècniques gòtiques.