Castell de Tamarit

El Castell de Tamarit

El castell de Tamarit, d'estil romànic, està situat sobre un promontori a la vora del mar Mediterrani en el terme municipal de Tarragona (Espanya). Està envoltat de l'antic nucli medieval de Tamarit, que formava un petit llogaret al voltant del castell del qual queda molt poc. La muralla s'obria per quatre portes, de les quals es conserven dues, la de la Mora i la de la Cruz.

La construcció del castell data del segle XI i pertanyia al comtat de Barcelona i va ser transferit a la Casa de Claramunt, senyors del Castell de Claramunt que van mantenir aquesta senyoria fins al segle XIII.

 Els senyors de Claramunt, concretament Bernat Amat de Claramunt, va ser el primer Vescomtat de Tarragona / vescomte de Tarragona, senyor de Tamarit (qual va reconquerir), Ullastret, Altafulla i de la Riera de Gaia. Tots quests  títols i senyorius van ser atorgats per Ramon Berenguer I, comte de Barcelona. 2

Al segle XIV, època en què es va construir la muralla, el Castell va passar a mans de l'arquebisbat de Tarragona, que el va conservar fins al segle XIX, encara que al segle XVII va haver de compartir el senyoriu amb la família Montserrat, quan en 1681 Carles II concedeix a Francisco de Montserrat el títol de primer marquès de Tamarit. Va ser governador de Tarragona, senyor de Montoliu i de la baronia d'Altafulla. En aquesta època es va reconstruir la muralla i es va construir la torre principal, aconseguint l'estructura actual. 

El 1916, l'arquebisbe de Tarragona va vendre el lloc al magnat nord-americà Charles Deering, que va fer una restauració de tipus romàntic a càrrec de Ramon Casas i Joan Ruiz. Es conserven elements romànics i gòtics. El 1992, els Deering (que posseeixen un museu a Miami) van vendre la propietat a la catalana Societat Immobiliària Betren, SA

Durant la Guerra Civil, una dotació de la FAI va pretendre cremar l'església i el seu esplèndid retaule barroc, però algú els va alertar que el propietari era el nord-americà Charles Deering, mecenes de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, a més de fundador en 1910 del Museu Maricel , a Sitges. Amb això, la brigada anarquista va desistir de la seva incendiari propòsit.

El castell es troba a la conca del Gaià, on durant la reconquesta es va aixecar una quarantena de fortificacions i castells (el més antic el de Santa Coloma de Queralt, del segle X). El de Tamarit tenia per funció defensar la costa de pirates berberiscos i otomans. Al segle XIV, els seus propietaris van elevar la muralla que envolta la fortificació i l'antiga vila. Dins del recinte emmurallat es va conservar una torre de defensa del segle XVI i va quedar l'Església de Santa Maria - una obra romànica del segle XII amb el campanar d'espadanya. A més de l'església i la seva notable retaule, el castell conserva una important col•lecció de mobles antics. La Societat Immobiliària Betren l'utilitza per a concerts i casaments.

LA LLEGENDA DEL TRESOR CORSARI DE TAMARIT:

Es diu que durant un dels atacs dels pirates o dels corsaris dels segles XV-XVII el Castell va ser ocupat pels invasors. Però al veure al port de Tamarit el desembarcament de mariners catalans ells es van afanyar a abandonar la fortalesa i fugint van amagar una bona  part del seu ric botí que no podien emportar-se. Els pirates van deixar un cofre amb les seves joies en un dels passadissos secrets del castell, o en el seu jardí, o al bosc que l'envolta ... , esperant que podrien tornar per a recuperar-lo en un moment més oportú. No obstant això els seus atacs posteriors van fracassar i els corsaris es van veure obligats a marxar, encara que més tard tornaven diverses vegades, sense aconseguir apoderar-se del castell: els veïns de la vila de Tamarit i una guarnició reforçada el defensaven.

Llavors els pirates van intentar tornar al castell "de mode pacífic i astut", disfressats de comerciants i monjos, però eren reconeguts i capturats. Durant els seus interrogatoris es revelo la història del tresor amagat, però cap d'ells podia indicar el lloc precís. Doncs ells juraven que aquell corsari que coneixia totes les dades exactes ha aconseguit escapar. I encara no e sap si ell al final va poder recuperar les seves joies, o aquest cofre del corsari va ser trobat pels seus còmplices, pels seus descendents o pels habitants del castell, o si encara queda amagat al mateix lloc secret ...

LA TRONA DE TAMARIT

Ben conegut sobretot a terres mallorquines i valencianes, Sant Vicent Ferrer també va visitar les terres tarragonines en un dels seus viatges. El predicador va fer un dels seus famosos sermons dalt d’una trona a la localitat de Tamarit, que en aquella època era una plaça forta i important. Fins i tot s’havia arribat a dir que, si un dia el Sant Pare hagués d’abandonar Roma, aniria a viure a Tamarit.

La qüestió és que Sant Vicent Ferrer va escampar les seves paraules sobre la pau i l’amor al proïsme des d’aquella trona, envoltat per una munió impressionant de gent, que el podia escoltar des de qualsevol punt d’aquell antic terme. La tradició diu que des d’aquell dia ningú més no va poder predicar des d’aquella trona, i ni tan sols pujar-hi, sense quedar-se cec. Molts ho van provar amb animalons (gossos i gats) i aquelles pobres bèsties sempre baixaven de la trona havent perdut la vista.

Aquella trona es va traslladar, segles més tard, al Museu Diocesà de Tarragona. Abans que això passés, però, va tenir lloc un altre episodi singular. Un dilluns de Pasqua, un grup de seminaristes tarragonins van anar a Tamarit a menjar la mona, seguint la tradició. Alliberats de les tensions i els deures del Seminari, un d’aquells joves va voler pujar a la trona. Els seus companys, esglaiats, li van pregar que no ho fes, però ell no se’ls va escoltar i s’hi va enfilar d’una revolada.

Al pòrtic de l’església, a tocar del lloc on hi havia la trona, un grup de xiquets s’entretenien encenent petards i coets. Just quan el jove seminarista baixava de la trona, sense saber ben bé com, un d’aquells petards li va anar a petar als ulls i el va deixar cec, entre crits de dolor per les cremades. Mai hagués pujat en aquella trona...